L'època d'esplendor del Jardí Botànic de València va arribar amb el catedràtic de botànica Félix Pizcueta, que va dirigir el Botànic de 1829 a 1863. Pizcueta va aclimatar plantes exòtiques i va millorar la col·lecció botànica. L'any 1843, Félix Pizcueta substitueix l'organització de Linneo pel mètode natural d'Endlicher.
Estes torres deuen el seu nom a què d'elles eixia el camí que anava a la població de Quart de Poblet, poble que va pertànyer al monestir tarragoní de Poblet.
Van ser anomenades també torres de la Calç, per ser el lloc on els comerciants de la calç pagaven les taxes per a vendre-la a la ciutat.
En 1854 es trasllada la Casa de la Ciutat, des del jardí de la Generalitat, fins a l'actual emplaçament a la plaça de l'Ajuntament. L'edifici que l'acull és l'antiga Casa d'Ensenyança (S. XVIII)
En 1906 s'inicien unes importants reformes que no acabarien fins a finals dels anys 30 del segle XX, destacant la nova fatxada amb la torre del rellotge de 50 m d'altura, de Carlos Carbonell i Francisco Mora. En l'interior destaquen l'escala de marbre, el saló de festes, el saló pompeià i la sala de la ximenera (despatx de l'alcalde)
L'estructura del museu sembla una estructura òssia.
Este edifici era el de la Universitat de València, on hi havia algunes facultats fins fa uns anys. Originari de finals del segle XV aconseguix la seua actual configuració amb la reforma de 1839 de Timoteu Calvo, després de les destrosses de la Guerra de la Independència, i altres posteriors, fins al projecte de Luis Carratalá i Antonio Escario (1997-1999). En 1840 es comença la reconstrucció de la fatxada exterior seguint el model neoclàssic projectat per Antonio Martorell l'any 1793.
L'auditori de la universitat data del segle XVII. També destaquen la capella neoclàssica, del segle XVIII, i la biblioteca.
El pati de la rectoría data de 1842, i també va ser dissenyat per l'arquitecte Timoteo Calvo.
En 1954, Javier Goerlich derroca cases que dominaven la plaça del Col·legi del Patriarca, deixant l'edifici ocupant tot el bloc.
L'església és del segle XIII d'estil gòtic propi de la regió francesa de Llenguadoc, amb una sola nau i capelles situades entre contraforts. El primer arc descansa sobre columnes de color rosat i capitells, de clar origen musulmà. Va ser declarada Monumento Nacional en 1943 gràcies a la intervenció d'Elías Tormo.
Des de 1987 l'església va ser restaurada tornant-la al seu gòtic primitiu. Tota la decoració barroca que tenia va ser llevada, quedant només la capella de Santa Bárbara amb els seus esgrafiats de finals del segle XVII.
Les pintures de les capelles, aparegudes després de la restauració de l'església, són del segle XIII. L'església estava coberta amb calç a l'interior des del segle XIV, això ha fet que les pintures es conserven molt bé.
Esta plaça es diu així perquè ací va estar situada la casa del Comte del Real.
El jardí compta amb una pèrgola amb acants, hedres i bouganvilles que es prolonga fins a l'eixida.
Hui dia l'antic poble de Russafa ha sigut absorbit plenament per la ciutat de València i es troba molt pròxim al centre de la ciutat.
L'edifici de Correus i Telègrafs, obra de Miguel Ángel Navarro Pérez, repetix el mateix esquema de fatxada que l'Ajuntament, situat davant. Després de la reforma de l'any 2004 l'edifici va recuperar la torre de comunicacions, col·locant-se una reproducció de l'original.
Al final d'aquest carrer se situava la porta de la Xerea de la muralla musulmana del segle XII. Este carrer té unes quantes cases senyorials dels segles XIX i XX.
L'aigua del llac brolla des del Molí del Sol, que en el futur es convertirà en un museu sobre el riu Túria.
Este parc, malgrat els pocs anys que té, té un deficient manteniment (pedres dels murs que cauen i no es reparen, aigua de l'estany bruta, etc.).