Esta plaça es va formar en derruir una poma de cases en 1772. La plaça es va dir primerament de la Congregació. En 1931 se li va posar el nom de Sant Vicent Ferrer. Popularment és coneguda com a "Plaza dels Ànecs" per les escultures de la seua font.
Al final d'aquest carrer se situava la porta de la Xerea de la muralla musulmana del segle XII. Este carrer té unes quantes cases senyorials dels segles XIX i XX.
223 BARRI DE LA XEREA. Carrer del Mar. Casa natal de Sant Vicent Ferrer (S. XIV)
- Barri de la Xerea
- Vist: 648
Sant Vicent Ferrer va nàixer en esta casa en 1350, que en 1498 va ser comprada pel convent de Santo Domingo de València i dos anys més tard venuda al gremi dels barreters, ja que Sant Vicent era el patró d'eixe gremi. En 1573 el gremi va vendre la casa al govern municipal, que va comprar a més cases adjacents.
En 1676 es va restaurar la capella, que era realment la casa de Sant Vicent i en el segle XVIII es decora la fatxada de la casa amb taulellets de Manises.
De l'antiga Casa Natalícia de Sant Vicent no queda hui pràcticament res. La casa amenaçava ruïna i va ser derruïda, sent construïda una altra al mateix lloc a mitjan segle XX.
Interior de la casa natalícia de Sant Vicent Ferrer. Font del pou.
En 1878 el carrer va prendre el nom de la Paz pel fi de les Guerres Carlines (la tercera Guerra Carlina s'havia acabat en 1876).
La idea d'una via que connectara el pont del Mar amb la plaça del Mercat sorgix en 1868, amb el derrocament dels convents de Santa Tecla i Sant Cristòfol. El carrer, que llavors s'anomenava de la Revolució, va avançar molt lentament i amb oposició dels veïns. Devia tindre de 20 a 25 m d'amplària, encara que es va quedar en 16 m. En 1883 s'aprova el projecte complet del carrer de la Paz. L'obertura total del carrer s'aconseguix l'any 1902.
En els primers anys del segle XX es va convertir en el centre del luxe de la ciutat, amb les seues botigues, restaurants i hotels. Destacaven salons com l'Ideal Room, el Munic o el Café de la Paz.
Este jardí és de principis del segle XIX i es va construir per subscripció popular. La idea part de l'administració francesa durant l'ocupació de les tropes napoleòniques. En 1812 el mariscal Suchet compra els terrenys i ordena construir una gloriette, però serà ja el general Javier Elío el que encarrega la seua construcció a l'arquitecte Manuel Serrano Insa en 1817. En 1820 les obres s'interrompen amb el triomf de la revolució liberal, reprenent-se en 1839. Es tanca amb una reixa de ferro i es construïx una portada monumental enfront del carrer del Mar.
La font del Tritó que apareix en la imatge, del segle XVII, és de l'escultor italià Ponzanelli i es trasllada ací definitivament en 1860. Abans havia estat en l'hort del Canonge Pontons, a Patraix.
En la Glorieta es va inaugurar, a mitjan segle XIX, la primera il·luminació a gas de la ciutat, en un café situat al costat de la porta monumental.
Els que hui són grans ficus es van plantar a mitjan segle XIX. En la reforma de 1926 La Glorieta queda configurada com està actualment i la reixa de ferro que la rodejava és traslladada, emprant-se per a tancar els Jardins del Reial com veiem hui dia.
L'antic pont d'Exposició va ser inaugurat en 1909 amb motiu de l'Exposició Regional. Va ser el primer pont de formigó armat construït a València.En 1957 la riuada el va destruir.
En el seu lloc es va construir una passarel·la que va estar fins a la realització del nou pont en 1991-1995, obra de Santiago Calatrava. El nou pont està construït en acer pintat de blanc i pel gran arc els valencians li han batejat com 'La Pinta'.